Aquest text obre una proposta que fa temps que tramàvem des de Coeducacció, i és la idea d’escriure sobre temes que ens toquen de prop. És des d’aquí que les persones que formem la cooperativa o altres persones properes, anirem escrivint reflexions sorgides de les diferents experiències i vivències quotidianes. Avui comencem amb un text de la nostra sòcia Anna Carreras Port.
Escric i sé que no diré res que no s’hagi dit abans. Però escric des de les entranyes, des del cansament i la saturació de sentir-me un dia més, amb el neguit i l’angoixa de pensar com reorganitzar la meva vida immediata degut a un imprevist que no és nou ni és sorpresa, sols és un imprevist no previst del qual ningú es responsabilitza, de nou queda a les meves mans, a les del meu entorn, el veure com ballo i em barallo amb les necessitats de cura mentre el sector públic se’n desentén, un i altre cop. I és que aquí estem les dones, les tribus i les famílies en el sentit més ampli sostenint la vida. Com si res. I sense remugar, perquè no oblidem que ‘tot sortirà bé’. I mentre penso això em ve al cap la cançó dels grans Habeas Corpus Como se entiende lo que no se entiende, i en tantes altres cançons, tan velles i tan vigents alhora, poesia dura i directe tan oportuna per a tot el que estem vivint últimament.
No és una crisi ecològica ni una crisi sanitària, és una crisi del sistema diuen algunes. D’un sistema que dia rere dia es beneficia del treball de cures i reproducció de la vida, una feina ni reconeguda ni molt menys, pagada o regulada. Una feina que encara en masses ocasions seguim realitzant majoritàriament les dones, especialment quan tenim criatures, però no només.
Des dels inicis d’aquesta crisi global es va fer palesa la importància d’aquest treball, que va sostenir 6 mesos amb les criatures a casa, amb unes mares que fèiem malabars tan bé com sabíem, per a sostenir la incertesa, la duresa, el malestar i la gestió de la vida i del dia a dia en un context hostil. I unes ho fèiem gaudint el privilegi de tenir un sostre, una llar que ens refugiava, i un sou que, tot i haver-se vist reduït en moltes ocasions, ens permetia poder seguir pagant els rebuts i, encara més, gaudint d’un entorn que ens cuidava i ens ajudava a sostenir-nos, tot i no poder comptar, durant molt de temps amb les àvies i els avis, unes altres peces claus d’aquest mal anomenat sistema del benestar.
I des d’aquest privilegi dialogàvem amb les pròpies contradiccions, entre el no ens podem queixar que tant se sentia en aquells dies, i el no puc més. Uns comentaris, que com he dit, eren habituals en les converses entre amigues però que poques vegades esdevenien reclames, en comptades ocasions les vam fer servir com a reivindicacions i demandes cap a una plana política que establia mesures per a sostenir l’economia, deien, sense reconèixer-la en les seves diferents vessants i, aprofitant-se un cop més, d’una massa silenciosa que obeïa i treballava sense parar –i sense queixa alguna-.
Ja en aquella època em sorprenia aquesta docilitat, com entre totes assumíem com a inevitable aquest destí, com fèiem nostre aquest malestar silenciat. Però ara, a aquesta sorpresa se li afegeix la ràbia cap a una plana política que, tot i haver tingut uns quants mesos per a pensar, segueix sense establir mesures per a acollir totes aquestes necessitats. Però clar, m’oblidava que vivim en un sistema capitalista on el feminisme és de postal i passarel·la.
Tinc la gran sort de formar part d’una cooperativa feminista que en aquells temps em va permetre reorganitzar l’horari i reduir la jornada de treball i treballar quan no havia de tenir cura del meu fill, i on vam intentar cuidar tots els neguits, malestars i dificultats que vam haver d’anar afrontant, adaptant-nos a les necessitats específiques de cadascuna de les quatre dones que en formem part. Va ser molt difícil, però ens en vam sortir per sort, i tot i que tocades, no enfonsades. I aquí estem i seguint endavant.
Però em trobo de nou, dos mesos només després d’haver tornat de vacances amb la mateixa sensació de malabarista de la vida, però molt més cansada, farta i indignada amb uns Governs que maregen la perdiu i se segueixen aprofitant de les de sempre. I és que en aquests 60 dies, entre les quatre companyes que formem part de la cooperativa, hem hagut d’estar tancades a casa una setmana pel cas d’un positiu al grup classe d’un dels petits de la cooperativa, una setmana esperant el resultat de la PCR d’un altre petit, dues setmanes confinades per un positiu de coronavirus (dues setmanes que implicaven un autoconfinament previ i que ens va permetre a la resta no contagiar-nos i no haver-nos de confinar), 3 dies a casa amb un petit malaltó i ara 10 dies més amb un altre dels petits ja que l’altra persona adulta que se’n cuida s’ha de confinar. I tot això mentre la vida segueix, i els projectes, si no els fem, no els cobrem. I com bé us deveu imaginar, sols en el cas del positiu de coronavirus hem pogut ‘gaudir’ duna baixa laboral, ja que en tots els altres casos, res de res, perquè totes les criatures van ser negatives –per sort. I com nosaltres, tantíssimes altres companyes de cooperatives com la nostra i d’altres sectors precaritzats. Però això no ens consola, sinó tot al contrari.
Fa pocs dies celebràvem el naixement de La Insòlita, una xarxa de cooperatives feministes de la qual tenim el plaer i el luxe de formar-ne part. Perquè ja feia temps que sentíem la necessitat de sumar, de fer equip, d’intercooperar, de fer-nos fortes en definitiva i de mirar de fer de les nostres feines, un projecte de vida al qual s’hi adaptin, i no pas al contrari. Per mirar de sobreviure a un sistema que ens vol aïllades i competint, per avançar juntes en aquest llarg camí del cooperativisme feminista. I perquè no dir-ho, per mirar de transformar també les dinàmiques hostils amb les quals sovint ens trobem amb l’Administració pública per a la que treballem, la que d’una manera o altra externalitza serveis i en masses ocasions ens precaritza les feines i les nostres vides. I és des d’aquí que aquest text vol transformar un crit silenciat en paraules compartides, paraules que s’escoltin i esdevinguin una demanda urgent cap a un canvi de paradigma que, mentre no arriba, anhelo que ressoni una mica arreu i ens ajudi a fer de la nostra quotidianitat, un dia a dia més amable per a la vida.
Anna Carreras Port
